En Manel Punsola ens visita

Dia Punsola

El dia 6 de Juny, en Manel, fill del poeta mataroní Josep Punsola, va venir a l’institut a parlar sobre el seu pare i el seu passat, amb els alumnes de l’optativa “Ruta Literària de Josep Punsola”. Vam començar preguntant-li pel seu nom: Manuel o Manel? Ens va dir que la seva mare i la tieta li deien Manuel; els tiets i els cosins, Manel. També ens va dir que la germana del seu pare, que es deia Manola, va ser qui va triar el seu nom, perquè li era padrina.

Ens va parlar de moltes coses: de la infantesa sense el seu pare, de com tothom (familia, amics, companys de feina) li han parlat d’ell, de les obres inèdites del seu pare, dels poemes que se sap de memòria, els que li agraden més, de les aficions que comparteix amb el seu pare (la muntanya i l’excursionisme li agraden tant que fins i tot va ser monitor d’esquí), de les que no hi comparteix... Josep Punsola era un personatge únic, ja que era un intel·lectual, però era tan sociable, que mai s’havia sentit fora de lloc. Tot i que llegia molt i escrivia, no es passava el dia tancat a casa, sinó que sortia amb noies, anava de gresca, etc. Ens va cridar l’atenció que digués que la família Punsola venia de Can Jandet (Llavaneres) i que encara conservés molts objectes, entre ells la cartera que tenia el seu pare abans de morir. Roba, dibuixos, pintures, el joc d’escacs... tot forma part de l’Arxiu Arís-Punsola, ja que el seu oncle, Vicenç Arís, i la seva mare, Arcàdia Mitjans, ho van guardar tot i li ho van donar a ell. Ens va comentar també que llegeix poesia (ha llegit tota l’obra del seu pare, però també Martí i Pol o Ausiàs March), i que li agrada sobretot la novel·la.

Vam acabar la xerrada recitant poemes de Josep Punsola. Tots ens n’havíem après un de memòria, però en Manel ens va sorprendre recitant amb molta expressivitat “Marta xica, mar gran”, que coneixíem de classe.

Que en Manel vingués al Satorras ens ha aclarit molts dubtes i ens ha aportat molta informació sobre aquest personatge tan singular que era el seu pare.

Sílvia Rebato, Marwan El Mallem, Laura Ortuño, Natàlia Jiménez, Max Bermúdez, Martí Varela, Sara López, Chiara Agostoni, Sara Garcia i Nicole Cascante.

"Amistat, bandera blanca"

El poema "Amistat, bandera blanca", de Josep Punsola, ha estat recitat per en Max Bermúdez, en Martí Varela, en Marwan El Mallem, la Sara García, la Nicole Hidalgo, la Sara López, la Chiara Agostoni, la Sílvia Rebato, la Laura Ortuño i la Natàlia Jiménez.

El vídeo ha estat realitzat per Sílvia Rebato.

Comiat

Avui, darrer dia de classe, em plau compartir amb vosaltres aquest poema:


        Confidència del tinter

                                                       A Manuel Cuyàs, amb admiració i afecte.
    - A qui esperes...? - A Ell,

a qui em dóna forma cada dia;

a qui forja, amb saba meva, prisma i anell

de la fantasia. 

    - I què en trauràs...? - Que la sang de xarol
sigui rostre que riu, cabell que relluu, 
serpentines de cel i de vol,
i paisatge cru.
     - I ja en tens prou...?  - Què vols més per a mi?
Què més, pel tinter d'existència coixa,
que el donar sang perquè li gravi alt destí
una mà que amoixa?
     - Tens raó, sutgell.
Espera, espera el taumaturg que et duu...!
     - Sí; que jo sóc per a Ell...
     - Sí; i Ell és per a tu...

                                                                                                                14 de juliol de 1944

Ruta literària per Mataró

Divendres 27 de gener. Resseguim les passes de Josep Punsola per Mataró.

A l'hospital.

La Marta, llegint.

En Jan, llegint.

Ara és en Guifré qui llegeix.

La Júlia Arís ens fa una explicació davant el Mas Fogueres...

... i tots l'escoltem.

Dia de Reis de 1940

Epifanies lamentables

Res importa colpir la pura sensibilitat de l’edat tendra..., brins de l’humà egoisme!

Somnia, petit, somnia.

Bon somni et desitjo jo...

Que, mentre no vingui el dia,

tot et semblarà que és bo:

cavalcades van passant,

mans blanques van beneint,

mans brunes van preparant,

mans negres van repartint...

Somnia, petit! Dormint, 

no et ferirà la malícia;

no veuràs la nit sofrint

d’amagar tanta injustícia.

Serà demà, quan, llevat,

t’il·lumini el primer sol:

veuràs que els Reis han passat

solament per on Déu vol.

El teu jugar serà immens!

Tot un present de descuit:

els altres balcons tan plens,

i el teu balcó tan buit!

Mes tu ets mesell. Tant sofrir,

ja estàs fet a suposar

que alguns ulls són per a gaudir

i els teus només per plorar.

Plorar tan sols! Mai rebel!

No siguis dels que es belluguen.

Has de saber que al gran cel

no hi van sols els nens que juguen,

els que no juguen, també...

Però, és que diuen lleis divines

que els uns joguina han de ser,

i els altres tenir joguines?

Melcior, Gaspar, Baltasar,

caravana de Gener:

quina ràbia fa mirar

els balcons del meu carrer!

6 de gener de 1940

Josep Punsola

(1913-1949)

Han canviat gaire les coses?

Crònica de la visita de Maria Mercè Bruguera

No fa gaire a la nostra aula vam rebre la Quima Vinyals, ara estem encantats de rebre la persona que més en sap de Punsola en aquests moments (a part de la família): la Maria Mercè Bruguera. Ens va venir a veure el passat divendres 16 de desembre i ens va explicar de tot sobre Punsola, també de punts de vista seus sobre la poesia de Punsola o la poesia en general. Per a ella, els poetes veuen la realitat d’una manera diferent, més intensa, i creia que Punsola podia veure aquesta altra realitat. També creia que la mateixa vida de Punsola era una poesia, amb els seus moments bonics i tristos.

Ja sabíem moltes coses de Punsola, ja, això crèiem! Ja sabíem que tenia molts pocs estudis, però el que no sabíem era que era autodidacte, i que ho aconseguia llegint Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Josep Carner...

I sabent això ens adonem de l’ànima de poeta de Punsola, perquè ell sol, sense estudiar, feia una poesia elaboradíssima i molt diversa, cosa que ens indica que tenia una capacitat versificadora increïble. Feia poemes molt diversos:


- D’amor   
- De natura i paisatge 
- De circumstàncies    
- També poesia sobre l’esport, ja que era un gran esportista.

I d’altres coses.

Ens va explicar que el poeta Punsola era un home molt meticulós i a l’hora de fer poesia: sempre treballava amb diccionari perquè els seus poemes tinguessin un vocabulari  més ric i elaborat.

La malaltia que va matar el poeta era anomenada la malaltia del bronze, ja que s’estava quedant molt moreno, però la seva família també era força morena de pell, i per això podríem dir que no es va notar gaire que estigués malalt. Aquesta malaltia, més científicament, és coneguda com a malaltia d’Addison, i el que fa és que el cos es quedi sense minerals i això porta que els òrgans importants del cos deixin de funcionar poc a poc. Punsola deia a la seva família que es trobava malament, cansat. Ell reposava, però mai es va medicar. Un dia es va veure en cor de fer una excursió i... ja en sabem el final.

Guifré Huertos Romero

 

Maria Mercè Bruguera, en plena explicació.

Un altre moment de la xerrada.