dilluns, 12 de desembre del 2011

Bon Nadal!

Nadalenca del vigilant nocturn

     -Cinc dits del fort, mestressa!
Em farà la vista alegre, oi...?
Això vull... Avui tinc ganes de fer fressa
i vull sentir-me el cap com el d’un noi.
     Veieu...?  Aquesta nit té un altre anhel.
El temps pressentia, i ha trencat l’antic mirall:
els arbres tenen vidre que els vesteix de caramel,
i el cel, estels com gardènies de cristall;
i cada casa, un llum,
i cada balcó, una escletxa que delata
que s’ha obert la magrana d’aquell antic costum
i cauen els grans, com un ruixat de plata;
i a l’empara d’aquest, un àngel que il·lumina
l’arruga fonda del tros de suro vell,
i amb un roineig tot jove, de farina,
crea il·lusió d’un pam de neu novell.
Aquesta nit tot neix, i així, d’un color clar.
Només morts de fred, el fred de la temença...
Hi ha tants estels, que en queden per a demà...
I al cor, tants nius pel viure que comença...!
Aquesta nit, els homes senten dins
un neguit dolç que els va sembrant la sang
amb llavor neta dels records més fins,
i els duu pel pas dels ninotets de fang.
I barregen els cors amb el simple de l’argila,
i fiblen el bot de la llarga caravana,
sedecs del vi que el gran moment destil·la
i del misteri que ha granat a la cabana.
     -Cinc dits del fort, mestressa!
Avui sóc jo pastor dintre del gebre,
i vull que dringuin tots els vidres de la fressa,
avui que tot el món és un pessebre!
Que s’estremeixi l’estrella que titil·la!
Que, quan em surti un crit, surti el més bo!
Pels espiells del cel, Déu em vigila,
i per quelcom deixa que el poble el guardi jo!

15 d’agost de 1945

diumenge, 6 de novembre del 2011

Quima Vinyals ens visita





Crònica personal de la visita de Quima Vinyals

La senyora Quima Vinyals és una persona molt agradable i amb una veu per cantar i recitar que hi canten els àngels.

Ens va agradar molt que vingués, realment sí que vam aprendre molt sobre el poeta Punsola, fins i tot podíem aprendre i entendre coses, que necessitaves haver-ho viscut per fer-te'n una bona idea, però Quima Vinyals ens ho va ensenyar.

Ara, ja sabem que Punsola admirava Mossèn Cinto Verdaguer. O també sabem per què es diu Marta la protagonista de “Marta xica mar gran”, un poema preciós que va dedicar a Marta Sala, i que havia escrit a la platja, tot esperant el tren. 

Ens va recitar un munt de poemes, entre ells: “El trofeu”, que és un poema que explica que amb els amics de la tertúlia sortien a pescar, perquè Hipòlit, tenia una barca. El trofeu era el peix pescat. Punsola va dedicar a Joan Mas i a tots els amics de la tertúlia aquest poema. O “Rupit”. O “Oració marinera”, que va dedicar a Mossèn Cinto... i molts més. 

També ens va cantar cançons: “Sobre la neu tenim ales”: la música fa que et sembli que primer pugi i després baixi. També “Boirada”: és un dels poemes musicats més famosos. I “La núvia blanca”, entre d'altres.

Guifré Huertos

dijous, 27 d’octubre del 2011

Alguns poemes


La núvia blanca



L’avet més alt, després de la boirada,

és més verdós, és més verdós:

La boira, amb la humitat de sa besada,

l’ha fet formós, l’ha fet formós.



El nuvi sembla d’una núvia bella

esperant greu, esperant greu...

Si un dia aquella fos, qui fóra ella...?

Sols ho sap Déu, sols ho sap Déu.



Avui l’avet cepat amb goig sentia 

pes al brancam, pes al brancam...

Amb neu li ha mostrat Déu la fràgil núvia

tota de blanc, tota de blanc!

 

Lletra: Josep Punsola

Música: Elisard Sala


Romanç de la coca

La mare els ha fet la coca:
una coca amb deu pinyons;
dos pinyons per a cada boca…
Quan la gana se’ls desboca
mengen tots com a lleons!
La mare no es fa il·lusions:
per a ella no hi haurà coca,
ni cap pinyó dels pinyons!
Cada llavi ensucradet
com una rosquilla tendra...
Ni una engruna en el platet,
ni cap bocinet per a vendre.
Quan s’obliden de la coca,
la mare rep deu petons,
dos petons de cada boca...
Que, si el petó se’ls desboca,
tots passen de bons minyons!
* * *
La mare troba els petons
més ensucrats que la coca,
la coca dels deu pinyons



Amistat, bandera blanca
A Elisard Sala, gran amic
Sempre quelcom t’entrebanca...
No tot, al món, són febrers
amb florides d’ametllers
vestits de bandera blanca.
Sempre hi ha un giravolt cru
amb urpes de brancam nu
i estigmes de camí ral;
i un fracàs de tiges tendres
sota l’àrid de les cendres
i els drapets de carnaval.
Per això, quan sent la sang balba
l’alerta d’aquell pessic
de l’amic que és ben bé amic,
quan sent l’abraç que la salva,
per damunt del que entrebanca
li ve un record de febrer
amb florides d’ametller
vestit de bandera blanca.
15 d’octubre de 1945

Marta xica i mar gran

A l’amigueta Marta Sala.
Immensa eres tornant, diminuta,
diminut el mar.
Vols veure la mar?
Vine, Marta, vine…!
Què et plau més d’abastar:
l’aigua, la vela o la gavina?
Vols l’aigua...? És molt gran...
Mes no tant com et penses.
Si comparo la mar amb l’infant,
aniràs tu davant
amb secrets de carícies immenses.
Vols la vela...? És molt blanca...
Mes té un blanc que no lluu;
entre tot, una cosa li manca,
molt blanca, molt blanca,
que té, sols, el qui és com ets tu.
Potser vols la gavina...? És inquieta,
i té un vol sense nord;
té una ruta inconcreta,
una estrella discreta;
no com tu, l’estrelleta del cor.
Ho vols tot...? Ja és bastant...
Mes també el gran declina...
Veus la mar que és tan gran,
que és tan gran...?
Doncs et cap sencereta a la nina...
Sí, Marta, sí; tot:
l’aigua la vela i la gavina!

24 de gener de 1945

BLAT

Gra
xic
fa
pa
ric


Mataró
Si vas néixer de la mar com la petxina,
et voldria de la mar, com la vela blanca,
oblidant-te un xic del fum que et despentina
i amb què el vers que em surt de dins se m’entrebanca.
Sobre el nacre de conquilla endormiscada,
les anyades que t’emboiren t’han gravat
xemeneies i una roda esbojarrada
on fulgura el crit pompós que et diu: CIUTAT.
Cavallàs de ferro i foc va occir la pau:
va venir-nos, udolant, de Barcelona.
Va estremir-se esgarrifat, el camí blau
on trenaven placideses sorra i ona…
A gambades, va arribar-nos un progrés
que movia estranyes febres poble endins;
quan naixia el règim seu, prosaic i obès,
se’ns moria un regne verd, de mar i pins.
El progrés, de tot això, no en feia cas;
damunt nostre, un peu aurora, un peu ocàs,
ens cridava: –Vent en popa! Tu, ja marxes! –
Mes jo, que sóc rebel, somniaré;
i, els genolls sobre les cendres, resaré
pels poemes que són morts sota les xarxes.
21 de juny de 1943