La núvia blanca
L’avet més alt, després de la boirada,
és més verdós, és més verdós:
La boira, amb la humitat de sa besada,
l’ha fet formós, l’ha fet formós.
El nuvi sembla d’una núvia bella
esperant greu, esperant greu...
Si un dia aquella fos, qui fóra ella...?
Sols ho sap Déu, sols ho sap Déu.
Avui l’avet cepat amb goig sentia
pes al brancam, pes al brancam...
Amb neu li ha mostrat Déu la fràgil núvia
tota de blanc, tota de blanc!
Lletra: Josep Punsola
Música: Elisard Sala
Romanç de la coca
La mare els ha fet la coca:
una coca amb deu pinyons;
dos pinyons per a cada boca…
Quan la gana se’ls desboca
mengen tots com a lleons!
La mare no es fa il·lusions:
per a ella no hi haurà coca,
ni cap pinyó dels pinyons!
Cada llavi ensucradet
com una rosquilla tendra...
Ni una engruna en el platet,
ni cap bocinet per a vendre.
Quan s’obliden de la coca,
la mare rep deu petons,
dos petons de cada boca...
Que, si el petó se’ls desboca,
tots passen de bons minyons!
* * *
La mare troba els petons
més ensucrats que la coca,
la coca dels deu pinyons
Amistat, bandera blanca
A Elisard Sala, gran amic
Sempre quelcom t’entrebanca...
No tot, al món, són febrers
amb florides d’ametllers
vestits de bandera blanca.
Sempre hi ha un giravolt cru
amb urpes de brancam nu
i estigmes de camí ral;
i un fracàs de tiges tendres
sota l’àrid de les cendres
i els drapets de carnaval.
Per això, quan sent la sang balba
l’alerta d’aquell pessic
de l’amic que és ben bé amic,
quan sent l’abraç que la salva,
per damunt del que entrebanca
li ve un record de febrer
amb florides d’ametller
vestit de bandera blanca.
15 d’octubre de 1945
Marta xica i mar gran
A l’amigueta Marta Sala.
Immensa eres tornant, diminuta,
diminut el mar.
diminut el mar.
Vols veure la mar?
Vine, Marta, vine…!
Què et plau més d’abastar:
l’aigua, la vela o la gavina?
Vols l’aigua...? És molt gran...
Mes no tant com et penses.
Si comparo la mar amb l’infant,
aniràs tu davant
amb secrets de carícies immenses.
Vols la vela...? És molt blanca...
Mes té un blanc que no lluu;
entre tot, una cosa li manca,
molt blanca, molt blanca,
que té, sols, el qui és com ets tu.
Potser vols la gavina...? És inquieta,
i té un vol sense nord;
té una ruta inconcreta,
una estrella discreta;
no com tu, l’estrelleta del cor.
Ho vols tot...? Ja és bastant...
Mes també el gran declina...
Veus la mar que és tan gran,
que és tan gran...?
Doncs et cap sencereta a la nina...
Sí, Marta, sí; tot:
l’aigua la vela i la gavina!
24 de gener de 1945
BLAT
Gra
xic
fa
pa
ric
Mataró
Si vas néixer de la mar com la petxina,
et voldria de la mar, com la vela blanca,
oblidant-te un xic del fum que et despentina
i amb què el vers que em surt de dins se m’entrebanca.
Sobre el nacre de conquilla endormiscada,
les anyades que t’emboiren t’han gravat
xemeneies i una roda esbojarrada
on fulgura el crit pompós que et diu: CIUTAT.
Cavallàs de ferro i foc va occir la pau:
va venir-nos, udolant, de Barcelona.
Va estremir-se esgarrifat, el camí blau
on trenaven placideses sorra i ona…
A gambades, va arribar-nos un progrés
que movia estranyes febres poble endins;
quan naixia el règim seu, prosaic i obès,
se’ns moria un regne verd, de mar i pins.
El progrés, de tot això, no en feia cas;
damunt nostre, un peu aurora, un peu ocàs,
ens cridava: –Vent en popa! Tu, ja marxes! –
Mes jo, que sóc rebel, somniaré;
i, els genolls sobre les cendres, resaré
pels poemes que són morts sota les xarxes.
21 de juny de 1943
M'agrada molt el poema de ''Marta xica i mar gran'' :)
ResponEliminaEl poema mataró m'agradat molt molt , crec que es perqué em sento orgullós de tenir un poema de la meva propia ciutat
ResponEliminaEl bloc està molt bé
ResponEliminaSobre el poema de "Mataró":
ResponEliminaM'agrada molt aquest poema per com parla de Mataró en Josep Punsola, i a més perquè parla de la nostra ciutat i aixo es algu especial.
Fins demà,
Martí Varela Majó
Et poso el comentari amb la conclusió aquí Roser.
ResponEliminaAquest poema va ser escrit per el poeta Josep Punsola , el poema es titula Mataró lloc on va néixer Punsola, .EL poema esta format per 6 estrofes de 11 síl•labes de 4 versos cada una. El poema presenta bastants figures retòriques , una molt important es la de cavallàs de ferro un foc , que es una metàfora i es refereix al tren que be i destrueix la ciutat des de el punt de vista del poeta. Les ultimes dues estrofes son en decasíl•lab , potser aquest fet es degut a que es l'únic vers en que hi ha la presencia explícita del jo. Aquest poema es culte, ja que algunes paraules són difícils d'entendre.